Amor, quan sorti el sol ja no hi seré,
i mai podrem veure la llum de les estrelles,
i la lluna plorará forman una pluja passatgera
de dos cors, que a la distància sempre s,esperen
I moren al final, de soletat i una gran tristesa,
en un somni d'il.lusió dintre d'una sonrisa,
que algún día van pensar que sería eterna.
I devant dels meus ulls ,se m`escapa la tendresa
d' un estimar que crida d'ansietat e impoténcia,
darrera d'un cel amb un sol que ja no crema.
D' espatlles al sentir, dic adeu a la noblesa,
deixan records que ahir, em van sorpendre,
amagant-me en les teves mans, sota la tormenta
perqué ningú veiés els somnis que varem perdre.
.Amb un petó, haguessin trencat el món..pero ara, ja no importa.
¿Donde estas que ya no escribes? ¡ dinos que ha sido de ti!, es quizas que no pecibes el vacio que hay aqui.